Joel Robles: «No sabia com reaccionaria el meu cos a tantes hores damunt de la bicicleta»

El proppassat 11 d’agost, a les 12 de la nit, Joel Robles sortia de Benasc amb un objectiu: creuar tot l’Aragó en bicicleta, de nord a sud, en menys de 24 hores. En Joel, membre del Club Ciclista Binéfar i que només comptava amb l’ajut d’un cotxe que li proporcionava els nutrients líquids i sòlids necessaris, va arribar al Racó d’Ademús -límit amb el País Valencià- en 17 hores i 7 minuts. Enrere quedaven 424 quilòmetres i les tres capitals aragoneses. Ho havia aconseguit.

Foto: Diego Castillo

–Com se’t va ocórrer la idea de travessar Aragó de nord a sud?
–L’any 2012, l’alpinista tamarità Joan Riba i jo ja vam creuar Aragó d’est a oest amb bicicleta de muntanya. Amb l’objectiu complert, vaig pensar que en el futur m’agradaria creuar l’Aragó de nord a sud. Llavors, fa un mes la meva bicicleta es va trencar i m’impedia competir al campionat d’Aragó. Em vaig veure obligat a buscar una motivació per poder seguir entrenant. Va ser llavors quan vaig recuperar la idea de travessar l’Aragó de N a S, ara en solitari, perquè tindria més mèrit que anar a roda d’un company.

–Un repte d’estes característiques deu presentar moltes dificultats al ciclista…
–El primer que em va sorprendre va ser la meteorologia, perquè no m’esperava que fes tant de fred. Vaig sortir de Benasc amb vent en contra i 10°. Al meu pas per Terol a les quatre de la tarda, la temperatura ja era de 38°. Però la principal dificultat a la qual m’enfrontava era en l’aspecte emocional. Com que havia mantingut un nivell d’entrenaments regular durant tot l’any, l’aspecte físic no em preocupava gaire. El dubte era com reaccionaria el meu cap a tantes hores seguides damunt de la bicicleta. El més dur és veure’t tot sol enmig del perill.

–Es tractava, doncs, d’un repte físic i mental.
–Tot i el nombre de quilòmetres, confiava en mi mateix perquè ja havia aconseguit complir altres reptes damunt de la bicicleta. Però existia la intriga, perquè el meu límit de quilòmetres fets d’una vegada era de 217, i el trajecte previst en tenia més de 420. Sabia que podia arribar fins a Saragossa, perquè era una distància que ja tenia de la mà. A partir d’aquell punt començava realment la carrera contra mi mateix. Quan saps segur que ho aconseguiràs, no pots parlar de repte, sinó d’una rutina que compleixes.

–En arribar al Racó d’Ademús les emocions van deure brollar a flor de pell.
–Abans d’arribar a Terol, portava 100 quilòmetres pedalejant a contravent, amb molt desgast a les cames i una velocitat que vorejava els 25 km/h, la més baixa de tot el recorregut. Quan vaig deixar Terol enrere i vaig encarar l’última baixada, a 30 quilòmetres de l’arribada, recordo que sentir molta satisfacció. Ja quasi ho tenia. Llavors vaig deixar de pedalejar i vaig limitar-me a gaudir del paisatge, absorbir totes les sensacions que m’oferia. La bicicleta és un esport que et fa sentir lliure, i quan més ho vaig percebre va ser en els últims quilòmetres.

–Quina preparació vas seguir per un repte tan dur?
–Jo practico cicloturisme i durant tot l’any segueixo un entrenament definit, tot i que no deixa de ser un passatemps. L’entrenament consisteix a acumular molts quilòmetres per preparar les curses de cada temporada. El nombre d’hores setmanals varia entre les 7 que faig a l’hivern i les vint que procuro entrenar a l’estiu, tot i que aquestes últimes setmanes no estic sortint a rodar per culpa de les obligacions laborals. Ara mateix compagino les pràctiques en un despatx d’arquitectes de Lleida amb la gestió de les Piscines Municipals del Campell. Per això, el meu nivell d’entrenament ha caigut molt des que va començar l’estiu: fins al dia 21 de juny, data en què es va celebrar la Quebrantahuesos, portava 6000 quilòmetres a les cames. A partir de llavors, he baixat fins a les quatre hores setmanals i només 1000 quilòmetres en dos mesos.

–Després d’això, els nous reptes que et proposis hauran de ser molt ambiciosos perquè no representin una passa enrere.
–De moment m’agradaria gaudir del que acabo d’aconseguir, però és inevitable pensar en el següent desafiament personal. Per xarxes socials m’han proposat dues bogeries: anar a Berlín i a París. I la veritat és que Berlín m’atrau molt… Si tingués temps, hi intentaria anar, però ara mateix estudio i treballo a la vegada. Arribar, no sé si hi arribaria, però com a mínim ho provaria [riures]. Després dels compromisos laborals segur que se m’acudiran altres reptes.